T'estimem

Avui marxem de viatge, un viatge vital, aquesta vegada cap a Còrcega. Allà serem, serem del tot, sense impediments i sense pressa. Muntanya cuida'ns bé, et trepitjarem amb amor, et respectarem amb escreix i exaltarem la teva bellesa natural i sense esforços. Et tornem a necessitar i et portem les nostres millors intencions com una ofrena a la teva immensitat que ens fa sentir lliures. Volem tornar a sentir la puresa d'una llibertat que s'aconsegueix caminant, amunt, grimpant, avall, esbufegant, endavant, sempre endavant. Amb decisió. T'estimem.

El millor cel de Catalunya

De vegades ens atestem a imaginar-nos com ens agradaria que fos la nostra vida. Tanmateix, m'he adonat que la vida és aquella que es construeix mentre et penses que planeges la teva vida. Entre mil rialles he notat com dues ànimes es connecten més enllà del cos, més enllà dels gestos, més enllà de les mirades. Podria ser que et conegues de fa molt més temps? Tinc la sensació que tot plegat prové d'un lloc molt més endins, molt més pur, completament energies abraçant-se. M'encanta i em deixo portar, tinc l'ego ofegat, no el deixaré ser el protagonista ni per un segon.

Avui no hi ha lluna que il·lumini el nostre camí. Aquesta negra nit és perfecte. Les estrelles farceixen la foscor càlida d'una nit de setembre. Tu i jo ens asseiem dins la roca i contemplem el miracle de la nostra nit des del millor cel de Catalunya. Per sempre Àger.

Mig litre de cafè

No sé si és culpa de la tassa industrial de cafè amb llet que m'he près a les 3 de la tarda o si també hi té a veure la infinitat de sensacions que he tingut aquest cap de setmana. La qüestió és que la meva autopista de pensaments no sembla tenir la intenció de parar ni que sigui ja negre nit. 

Em volia resisitir a encendre l'ordinador per escriure unes línies perquè he pensat que era de bojos i que igualment què escriuria? He intentat de tancar els ulls altra vegada amb l'ipod connectat a veure si la veu dolça de la Lourdes m'adormia, però tampoc ha estat així. M'estranya no tenir son....i els veins de davant potser també hi tenen alguna cosa a veure....no entenc què es pot cel·lebrar tan efusivament un dilluns a la nit en aquest barri vell de girona, on els seus carrers estrets fan resonar totes les converses que prenen vida dins pisos minúsculs però plens d'encant.

Responc a la crida del meu cos i em sembla que fins i tot és la meva ànima que té necessitat d'expulsar enfora la sensació de por, de llibertat, de compromís, de fatiga, de recompensa, d'amistat que ha recorregut per les meves venes i sentits durant 48 hores. Hores? 1 hora, 60 minuts, el temps és tan volàtil dalt d'una muntanya. A les 7 del matí del dissabte 1 de setembre i per primera vegada a la meva vida faré una via clàssica de la cara nord del Pedraforca. La muntanya màgica. Aquella enforcadura que de petita em fascinava, sempre creia que aquell pedrot imponent havia de ser màgia sorgida de les entranyes de la terra. L'escalaríem durant 12 llargs i l'escalaríem de veritat, sense parabolts, sense res més que el mapa a la butxaca i la nostra intuició per divisar enmig de l'alçada i la barreja de roca un clau rovellat que ens indiqués que anàvem bé. Durant 8 hores no he estat enlloc més que allà dalt. Cordes, tascons, friends, bagues, nusos, mosquetons, fred, vent, mal de dits de mans i de peus, fred, una àliga passa per sota meu mentre m'espero a la reunió que pugi el meu company de cordada. Sento com les ales de l'àliga trenquen l'aire, em passa tan arran. És curiós com es barreja la tranquil·litat immutable de l'entorn amb els nervis i les ganes de pujar més amunt, com serà el pròxim llarg? Dreta o esquerre? veus la reunió? quina deu ser la línia lògica de la vida, vull dir de la via?

Ho aconseguim i quan ja intuïm que ens queden pocs minuts de llum arribem dalt de tot de la via Homedes, muntem la reunió en una orella del gat. Es fa tard, se'ns ha fet tard. Em sembla que en el fons no ho sabem fer de cap més manera. Ens agrada acabar tard. 

Tot el dia a la cara nord i no ens ha tocat el sol ni un moment, hem passat un fred de mil dimonis i de cop ens adonem que la temperatura tot i ser nit és càlida. Ja no fa vent, som a l'altra banda de la paret. Pared sud. Als nostres peus la tertera del pedraforca i darrere l'enforcadura que s'eleva imponent cap al cel. Les pedres a la llum de la lluna tenen una tonalitat impossible de recrear en cap pintura. Ara paro. Ell també para. Silenci. Cel cerè, de nit, focus immens de color ataronjat. Tenim sort, aquesta nit la lluna blava ens acompanyarà fins al refugi. Baixem esquiant de nit per la tertera. M'encanta el soroll de les pedres topant unes amb les altres. Parem. Respirem. Ho gaudim. Entenem quin és la recompensa. El viatge de tot el dia de compromís i superació personal tenia com a recompensa un viatge de nit. La tertera s'acaba, ens endinsem al bosc, un camí que ens porta fins al refugi. Estem cansats però l'energia que ens han brindat avui ens durarà molt de temps. Bona nit.

Via Homedes (El gat, Pedraforca). Gran clàssica.

Clac clac clac

Avui ho ha tornat a sentir, ho ha tornat a notar. S'obre la reixa davant dels seus ulls, cada matí, feixuga però cada dia. No li agrada sentir que s'endinsa dins d'un recinte de quatre parets on cada dia n'és presonera durant 8 hores. Així ho ha triat. No es vol plànyer perquè sap que si passa és perquè així ho ha volgut. Creu que el camí de la vida el dibuixes amb les teves decisions i pensaments. No és un càstig que et toca viure no saps per què....

Li agrada observar al seu voltant, mentre s'asseu al "seu lloc" desitja un gran dia amb to enèrgic a tots els que ja hi són.
Fa setmanes que li dóna voltes, per què no t'escapes? D'on m'he d'escapar? Jo estic feliç amb el que faig, a on sóc i amb els amics que tinc? Però la veu rebota amb força pel seu interior. A la ràdio les cinc. Hora de plegar. Hora de començar. 8 hores per treballar, 8 hores per ser lliure, 8 hores per dormir. Qui coi s'ha inventat aquest sistema? O simplement qui s'ha resignat a acceptar que si tothom ho fa deu ser perquè s'ha de fer?

L'empenta

Tinc ganes de fer un blog....demà el començo....L'endemà ja no em queden ganes, l'endemà ja tinc una altra cosa per fer, arribo tard a casa...i com el començo? Com l'estructuraré? No quedarà bé...o si? de què parlaré?....fa més d'un mes que vaig posar-hi només el títol, avui escric quatre ratlles que tampoc sé com acabaran, tanmateix tot i els mil dubtes de sempre, en aquest present decideixo començar. Tinc l'empenta per començar. Avui en Ludovico Einaudi m'ha acompanyat en l'empenta.